El Seguici Popular de Santa Tecla

El Ball de Diables



Conegut popularment com el Ball de Diables, és l'element festiu que obre el Seguici Popular de la ciutat. Representa la lluita de les forces del bé, personificades en l'arcàngel sant Miquel, contra les del mal, escenificades pels diables. Representa la lluita del bé i del mal, personificat el primer en la figura de l'arcàngel sant Miquel, i el segon en les forces diabòliques. Mereix ser destacada la simbologia del barret de copa de Llucifer com a símbol de poder i identificació de la riquesa econòmica amb el mal, així com els atributs de la Diablessa: les serps amb la temptació i les banyes relacionades amb els antics rituals de bruixeria.

El Drac de Sant Roc



El Drac és el símbol zoomòrfic de l'avern per antonomàsia. Potser per aquesta raó és l'element del bestiari fantàstic que participa en les festes de Catalunya que ha esdevingut més popular i comú.
El Drac és una de les bèsties que l'Església considera malignes i l'assimila amb els elements negatius de l'infern. A la vegada simbolitza els quatre elements constitutius del món: surt de les profunditats de les aigües o de la terra, escup foc pel cap, cues i ales i amb aquestes pot controlar l'aire.

El Bou



El Bou és una carcassa zoomòrfica d'inspiració realista. Té l'origen en la primitiva escenificació del naixement de Jesús, en la qual, a més dels personatges humans, també hi figuraven les dues bèsties que la imatgeria i la tradició li han assignat. El Bou del Seguici té el seu origen en la representació del Naixement de Jesucrist que figurava en el Cicle Processional del Corpus Christi i de les Festes Majors. Originàriament no portava pirotècnia, sinó que era una bèstia pacífica que havia donat escalfor al nen Jesús a l'establia.

La Vibria



La Víbria tarragonina barreja els pits i el ventre de dona totalment visibles, amb el cap, el bec i les potes d’àliga i la cua de drac, tot sumant una simbologia global que la situa dins les forces del mal.
El costumari popular interpreta la Víbria com el Drac femení. En realitat, la iconografia medieval ens confirma que es tracta d’una peça molt més complexa, que barreja els pits i ventre de la dona amb aspectes de drac i àliga. Representa les forces del mal.


El Griu



L’elegància de la forma i la seva noblesa el convertiren en un emblema extraordinàriament significatiu tant en el cerimonial litúrgic de la celebració de Santa Tecla a Tarragona com de la reialesa de la Corona catalanoaragonesa. És l’al·legoria de la doble naturalesa de Crist, divina i humana, fet que li atorga forta preeminència. Dispara foc.

El Ball d'en Serrallonga



El Ball de Serrallonga és la nostra versió particular de les festes en què els trabucs, els arcabussos o altres armes de foc es posen al servei del vessant més lúdic. El Serrallonga és avui l'únic exponent viu a la ciutat d'una celebració en altres temps absolutament presidida pel so eixordant de bandolers i molts d'altres personatges que, amb independència d'una sovint inadequada correspondència cronològica, exhibien les seves armes, esdevingudes estris lúdics, durant tota la festa gran de la ciutat. El seu origen es remunta a les èpoques properes al temps històric del bandoler. Malgrat això, el primer text documentat data a la població de Tona el 1760.

L'Àliga



L'Àliga representa la ciutat i, per això, és la més distingida de totes les bèsties de Santa Tecla. En realitat, els cerimonials de les poblacions marcaven que en la gran majoria de casos únicament les ciutats i viles amb privilegis reials podien exhibir aquesta peça i els estava vetada a aquelles comunitats que no tenien aquest rang. Originàriament l'Àliga té un sentit religiós i va lligat a la figura de sant Joan Evangelista. Posteriorment assolirà un sentit de ciutadania, essent únicament autoritzada a les poblacions amb categoria de ciutat. La corona comtal correspon al primitiu comte de Tarragona Ramon Bordet –segle xii– a qui el bisbe Oleguer va nomenar príncep de Tarragona, guerrer i baró venerable, però que oficialment ostentava la dignitat de comte.



La Mulassa



La Mulassa és la més juganera de totes les bèsties de Santa Tecla. Representa una mula de grans dimensions i d’aquí li prové el nom amb què els ciutadans la coneixen. El seu precedent més clar és el cavall del gremi de pellissers l'any 1383. Originàriament tenia un sentit negatiu perquè, a l'entremès de Betlem o de la Nativitat, hi figurava l'ase de l'establia que, segons la llegenda, es menjava la palla destinada al nen Jesús. Per això, portava pirotècnia. Posteriorment, en molts llocs perden el seu aspecte igni, però mantenen l'esbojarrat.

La Cucafera




La Cucafera forma part de la fauna fantàstica i popular que des de l’època medieval s’ha utilitzat per representar les forces del mal i de l’infern, però aquesta no ha estat acompanyada dels efectes de pirotècnia. Simbolitza les forces del mal, encara que en aquest cas no van lligades a la pirotècnia com amb els diables, el drac i la víbria. 
El fet de tenir el coll extensible sembla que era per a treure el barret a aquelles persones que no es descobrien el cap en passar la Custòdia o la relíquia de la Santa.

El Lleo



Juntament amb l’Àliga, és l’altra peça del nostre bestiari que actua com a senyal de distinció. En el cas tarragoní es coneix l’existència de figures de lleons en la roca de Santa Tecla, és a dir, el carro de grans dimensions que explicava els diferents passatges de la vida de la nostra patrona. La figura del Lleó ha aparegut lligada a diferents personatges bíblics en funció de la població. A Tarragona, sembla que figurava dins la roca de Santa Tecla, tal com explica la seva llegenda, al passatge de les feres.

El Magí de les Timbales





El Magí de les Timbales és l'únic timbaler supervivent dels tres jocs de timbalers del municipi que, juntament amb els trompeters, anaven a cavall anunciant la festa. Gràcies a l'extraordinària simpatia de les persones que representen aquests papers, la figura del Magí s'ha tornat molt més propera als ciutadans.

Els Negritos



Antecedents en el gegant Negrito del Gremi de Fusters en el segle xviii. El Negrito va ser cisellat el 1856 i la Negrita el 1859. El Negrito és un dels pocs gegants existents de mig cos a tota Europa, prova de la seva antiguitat i reflex de tota una època. El nom de Negritos és una particularitat lingüística que no s'ha de traduir. Representen uns petits gegants negres construïts en talla de fusta. El Negrito llueix un vestit blanc i la Negrita un de ratlles vermelles i blanques. És obligat que el Negrito porti un rotllo de paper a la mà i la Negrita el lloro característic a la mateixa mà, la dreta.

Els Gegants Moros



Gegants actualment construïts amb fibra de vidre, a partir de les antigues peces de 1851. Llueixen vestits, ell blau i ella verdós, tots coberts de brodats i passamaneria. El gegant porta l'escut de la ciutat a la mà dreta i ella un ram de flors a l'esquerra. Des del segle passat els Gegants i els Negritos són portats per la colònia gitana de la Part Alta de la ciutat. La marxa dels Gegants de Tarragona que els grallers interpreten en el moment de sortir i arribar a la plaça de la Font i al Pla de la Seu té un aire moro que lliga perfectament amb la idiosincràsia d'aquests gegants.

Gegants Vells


Construïts el 1825, són les peces més antigues que actualment surten al Seguici Popular. Són de propietat municipal encara que estan cedits als veïns del Cós del Bou des de l'any 1904. Són els antics gegants de la ciutat. Representen uns gegants moros, fet que s'ha remarcat en l'última reforma de vestuari. Gegants cisellats en cartró pedra. Ell porta a la mà dreta una porra, element propi dels gegants de certa antiguitat, i ella un ram de flors a la mateixa mà.


Els Nanos Vells


L'etnòleg Bienve Moya ha realitzat una capbussada per la geografia dels nanos que li ha permès de concloure una unitat entre els personatges dels gegants i dels nanos tot configurant un únic entremès. Els Nanos actuarien com a preservadors de l'espai sagrat necessari per realitzar la festa tot obrint el pas i alhora són el contrapunt més popular, amb una funcionalitat més lúdica.
Daten del 1865, però es tenen notícies dels primers grups de capgrossos el 1844. Els primitius tenien un aspecte molt més esbojarrat que els actuals, caracteritzats per la seva elegància i majestuositat.


Els Nanos Nous


Els Nanos Nous tenen quelcom diferent respecte al grup dels Nanos Vells. Aquests Nanos no són del mateix autor que els vuitcentistes ni tampoc representen els personatges propis de la Tarragona del segle passat, sinó de la ciutat de la segona meitat del segle xx: el barri del Serrallo, el Club Gimnàstic i els Castellers Xiquets de Tarragona.
Construïts respectivament els anys 1965, 1986 i 1990. Van ser agrupats en un grup diferenciat quan el 1991 es va establir el criteri cronològic dels capgrossos del segle xix i del xx.

El Ball de Bastons


El ball de bastons té un aspecte guerriller que es barreja, en algunes figures, amb el simbolisme de les danses agràries de fertilitat. El bastó ha estat considerat un símbol fàl·lic i un atribut màgic en contra dels mals esperits. La figura de la Mort del Dimoni és genuïnament tarragonina i respon a l'etern dualisme entre el bé i el mal.
Les primeres notícies són de l'any 1633, però no podem parlar d'un grup íntegrament tarragoní fins al 1841. Des de llavors fins a l'actualitat, el ball ha gaudit d'una extraordinària continuïtat, sempre vinculat a la Part Alta de la ciutat. Desorganitzat el 1975, reapareix el 1977.

Els Bastoners de l'Esbart Santa Tecla


L'Esbart Santa Tecla, amb el seu Cos de Bastoners, va ser el primer en recuperar per la ciutat de Tarragona un dels balls de Festa Major més extensos per tota Catalunya
L'Esbart Santa Tecla incorpora en aquesta secció un dels balls de carrer amb més tradició i personalitat dels que integren el folklore tarragoní. El Cos de Bastoners, que realitzà la seva primera actuació en públic el dia de Corpus de l'any 1975, recuperà per a Tarragona un dels balls més emblematics de les seves festes majors.
El ball de bastons és una dansa de carrer que es realitza en parella o en quadres de vàries parelles. Els bastoners porten a cada mà un bastó de fusta d'alzina, amb els quals "piquen" els bastons de la seva parella i els de les altres.

El Ball de Pastorets


La presència de pastors en el Seguici tarragoní del segle xv ha estat vinculada a la representació de Betlem o de la Nativitat i relacionat amb les danses de pastors, no bucòliques, sinó virils i dures. Era considerat, juntament amb els Diables, les Dames i Vells i les Gitanes, com un dels quatre balls predilectes dels tarragonins vuitcentistes.
Primera referència datada del 1633, quan ja es constata que és un ball parlat. El període de màxima continuïtat d'aquest ball està comprès entre el 1877 i el 1929. Es recupera l'any 1990.

El Ball del Patatuf


El Patatuf és el ball infantil per excel·lència dins el Seguici Popular. La dansa és extremadament senzilla i sembla que el picament de mans amb tres cops seguits que efectuen els balladors va originar, onomatopeicament, el nom del ball.
Aquest ball està àmpliament documentat a Catalunya. S'ha dit que no és un ball genuïnament tarragoní ja que no sortia dins el Seguici Popular, però en realitat era una de les danses més pròpies del Carnaval de la ciutat. Recuperat el 1980 per l'Esbart Santa Tecla.

El Ball de Cercolets


Documentat del 1577, perviu amb la continuïtat fins el 1891. Fins el 1804 va ser portat pel Gremi de Sabaters. Actuacions esporàdiques durant el segle xx. Recuperat el 1985.
La figura de la bóta és el moment més aplaudit en què un dels balladors és sostingut dalt de la munió d'arcs entrelligats. Fins i tot, hom ha apuntat que aquests arcs havien estat anteriorment fets dels mateixos cèrcols amb què els boters construïen els grans recipients de vi.

El Ball de Gitanes


El seu origen cal vincular-lo a les festes de l'arbre de maig, un de molt alt que es plantava i es planta al centre de la plaça pública al voltant del qual es desenvolupa el ritual.
Des del 1577 fins el 1877 surt amb una enorme continuïtat. Fins a principis del segle xix el portaven els mestres de cases. Recuperat el 1985 per l'Esbart Dansaire de Tarragona.

El Ball de Turcs i Cavallets


Aquest entremès simbolitza la lluita entre els bàndols turc i cristià en plena època medieval. Els turcs tarragonins barregen influències de guerrers medievals amb la dels corsaris o pirates musulmans que continuaren arribant durant diferents moments a la nostra costa.
Els nostres cavallets són els més antics dels coneguts a l'àrea catalana. Daten del 1383. Al segle següent ja s'enfronten amb els Turcs i surten fins el 1804 a càrrec de la Confraria dels Pagesos. Recuperats l'any 1990 per l'Esbart Santa Tecla.

El Ball de Valencians


Els nostres Valencians, com el seu mateix nom indica, procedeixen del País Valencià, on nasqueren i des d'on s'exportaren. Posteriorment, a les comarques de la Catalunya Nova, és a dir, al sud del riu Llobregat, es generà per mimesi el Ball de Valencians que coneixem en l'actualitat i que en alguns indrets perviurà fins al primer terç del segle, en d'altres evolucionarà cap als castellers i, finalment, en uns tercers durant una bona pila d'anys coexistiran els Valencians com a ball i els castellers com a element autòcton. S'executa a mitjans del segle xix, però desapareix donant pas a formacions castelleres que eleven torres de més altura. Recuperat l'any 1997 gràcies al treball de l'Esbart Santa Tecla.

El Ball de Cossis


El mot cossis es relaciona amb la forma de les cucurulles característiques d'aquest ball: cossi entès com a recipient, vas o test en forma troncocònica. Els personatges també van recoberts amb unes xarxes marineres i amb so notable de cascavells. Pel que fa a la música, cobla de tres quartans.
El Ball de Cossis (antigament també anomenat Cossis i Prims) era ballat pel gremi dels corders i es coneix la seva existència des del 1403 fins al 1804. Va ser recuperat l'any 2004 i és integrat dins l'Esbart Dansaire.

La Moixiganga


La Moixiganga catalana és la plasmació del cicle temàtic de la passió, mort i resurrecció de Crist dins el Seguici Popular. És un dels elements més austers i seriosos dels que perviuen en el panorama festiu de la Catalunya Nova.
Originària del segle xviii, queda plenament documentada a mitjans del segle xix, però posteriorment desapareix igual que el Ball de Valencians. La seva recuperació data de l'any 2000.

El Ball dels Set Pecats Capitals


Es tracta d'un joc que basa el seu contingut en la plasticitat del seu simbolisme pel que fa als personatges, la indumentària, els estris, els colors o la mateixa gestualitat. Aquest joc al·legòric modelaria els continguts religiosos de la lluita entre el bé i el mal, entre els pecats i la virtut.
Element originari dels segles xiv i xv. Tot i així, la primera referència datada és de l'any 1407 i està considerat per alguns estudiosos com un ball parlat. Recuperat l'any 2003.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada